Veus paral·leles, por Clàudia Rius

Corto e pego o artigo publicado na revista dixital catalana Nùvol sobre o recital final no Centre Cultural Born de Barcelona do ciclo «Veus paral·leles. De Fisterra al Cap de Creus», asinado pola xornalista Clàudia Rius [@ClaudiaRiusL] o pasado 8 de xullo.

Veus paral·leles: Habita’m hui per si demà les hores escampen com la boira

/ 8.07.2014

L’últim espectacle de la 12a edició del cicle de poesia Veus Paral·leles s’ha celebrat aquest diumenge al Born CC de Barcelona. El cicle, coordinat per la Institució de les Lletres Catalanes, ha reunit tres poetes catalans i tres gallecs per tal de crear una obra “de Fisterra al cap de Creus”.

Una dona canta al lavabo. Entona notes agudes, molt agudes. Tot i que sap que no està sola, continua fent escales de tons. Està escalfant la veu, sí, però no pas per cantar. Sobre el marbre de la pica dels lavabos que queden darrere de la Sala Moragues, al Centre Cultural del Born, aquesta persona hi ha deixat oberta una caixa blanca on hi posa Tea Time i que ella fa servir de bossa. Mentre es maquilla, tot és ple del seu material: pintallavis, tovalloletes, etc. Porta una diadema i té els cabells foscs com el carbó. Quan veu que algú es vol rentar les mans i que ella i el seu desordre estan ocupant dues piques, demana perdó i ho aparta tot. Somriu sense ensenyar les dents. Es mira per últim cop: ja està llesta per recitar poesia.

Mentre la dona s’acaba de posar a punt, una trentena de persones van situant-se davant la sala Moragues. Molts es coneixen, es saluden i presenten entre sí, es fan petons. Estan esperant però no tenen pressa. El jaciment, l’edifici i la sensació de calma que transmeten tant el lloc com les persones que ara hi són, fan d’El Born Centre Cultural un espai bonic per esperar mentre no obren les portes. Quan els deixen passar, els assistents accedeixen a una sala negra amb cadires negres. Estan posades de forma quadrangular, de tal manera que l’escenari queda, per tothom, al mig. De fet, no hi ha escenari. Públic i artistes són a la mateixa alçada. Com a decorat hi ha uns focus i una cadira blanca. Res més. A cada cadira hi seu un llibre que cadascú es podrà endur a casa. Es titula “Veus paral·leles 12: De Fisterra al cap de Creus”.

Introduint el cicle

D’entre tota la gent, una dona vestida de negre va descalça. Les seves ungles vermelles ressalten entre la llum baixa de la sala, combinant amb el pintallavis vermell que llueix entre rínxols. És l’actriu Mireia Chalamanch, que guiarà l’espectacle dotant-lo d’un fil narratiu. Albert Mestres, director de l’obra, és l’encarregat d’introduir l’acte. Es tracta d’un cicle de poesia, Veus Paral·leles, que enguany celebra la seva dotzena edició. Amb la representació d’avui es clausura l’exhibició, sent el de Barcelona l’últim espectacle i havent passat per Vilafranca del Penedès, Tarragona, València, Vila-real, Palma, Búger, Badalona i Barcelona.

Com que fa 100 anys que va néixer el poeta Joan Vinyoli, abans de començar cada obra es llegeix un poema seu. Aquest cop qui el recita és Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Escull, diu, un dels seus poemes més difícils però alhora el preferit del poeta: “Algú que ve de lluny”. Els versos parlen de la creació literària i homenatgen grans referents de l’autor centenari, com ara San Juan de la Cruz, Hölderlin o Shakespeare. Borràs no té micròfon, llegeix en veu alta. Mentre les paraules de Vinyoli omplen la sala, ella va donant voltes circularment per tal de no donar l’esquena a ningú. “El poeta creia que la poesia el salvaria”, diu la directora de la institució, “si no ens podem salvar, almenys segur que passarem una bona estona”.

Un cop les paraules de Vinyoli encarnades per la veu de la Laura han cessat, Mireia Chalamanch comença a actuar. Camina lentament per l’escenari. Els focus es van il·luminant depenent de cap on ella es mou. “El cap i la cua s’ignoren”, va dient. La sala comença a impregnar-se de mots. El públic té ganes de poesia i el silenci és dens, les orelles tenen set de versos. La veu de l’actriu cada vegada té més força. “Res no pot aturar la poesia, els rius de poesia i els seus innombrables ponts que creixen sense parar, fins que es troben el cap i la cua i es posen a parlar”. I parlant, parlant, l’actriu dóna peu a que Susanna Lliberós, poeta valenciana, s’aixequi i entri a l’escenari, faci un moment de silenci i comenci a recitar.

Introduint els poetes

Un dels poemes de Susanna Lliberós es pregunta on has desat el bes. Mentre llegeix en veu alta, ella i l’actriu es miren als ulls, donant l’esquena a tothom, compartint les paraules com si no hi hagués ningú més. Donen voltes sobre l’escenari; quan una s’apropa, l’altra s’allunya. La llum les segueix. I ella insisteix: on has desat el bes? En un punt donat, les dues dones dialoguen. Conversen poesia. I quan els versos s’acaben, Lliberós s’asseu. Els peus descalços d’ungles vermelles tornen a caminar sols per l’escenari, buscant els mots pertinents per fer sortir algun altre poeta.

Sebastià Perelló és el següent. Ulleres, cabell recollit en una cua i accent mallorquí. És professor de llengua catalana i literatura, però també escriptor. “Aquí, un home no es veu, no fa ombra”, comença un dels seus poemes. I el veus i penses que ell sí, que ell sí que fa ombra, que els focus li il·luminen la cara i el fan tenir mil reflexos foscos. “T’has de fer fonedís”, continua. Fonedís com les seves paraules, que van sortint de la seva boca i entrant a les orelles i desapareixent cos avall, fins que Sebastià calla i seu, i Mireia Chalamanch torna a quedar-se sola.

Aquest cop, qui surt a recitar és Chus Pato, d’Ourense, l’obra de la qual està inclosa a diverses antologies tan gallegues com estatals i internacionals. Chus Pato no llegeix dreta. S’asseu a la cadira blanca que hi ha a l’escenari. L’actriu ara seu entre el públic, davant de la poetessa. La gallega es posa les ulleres i comença a recitar en la seva llengua. No mira el llibre, mira endavant, per sobre dels vidres, que li cauen nas avall. Quan ha acabat un poema, Chalamanch el torna a dir en veu alta, aquest cop en català. Així doncs, la poesia de Chus Pato va avançant i es va entortolligant amb la seva traducció, fins que diu els últims versos: “Nada conten á páxina / so unha lingua que en si se contempla e acouga / e se abre para que a digas ti eu / calquera” (“No conté res el full / només una llengua que es contempla i s’assossega en si / i s’obre perquè la diguis tu jo / qualsevol”).

L’escenari queda buit i és el torn de Gonzalo Hermo, jove de vint-i-set anys que es disposa a mostrar la seva poesia en camisa i converse. L’actriu l’introdueix i, tal com ha passat amb Chus Pato, va traduint els seus poemes al català. Hermo s’espera a que li toqui llegir per girar la pàgina. Segueix un ritual: es llepa el dit, gira el full, es mulla els llavis amb la llengua, empassa saliva i comença a recitar. “Non hai beleza sen frío, dis / e eu imaxino o teu rostro soterrado no graínzo” En un moment donat, els rols canvien: Chalamanch passa a parlar gallec i el jove poeta pronuncia els versos en català. “No hi ha bellesa sense fred, dius / i jo imagino la teva cara enterrada en la calamarsa”. És valent: ell i la seva poesia.

Adrià Targa és tan jove com el poeta anterior, i s’aixeca quan l’altre s’asseu. Parla del que veu, del que sent, d’un camió, de les pupil·les, de les promeses de la joventut. Es pregunta si les complim en fer-nos grans, i sentencia: “Som una xemeneia / que no pot evitar ser coronada / després de tants maons, només pel fum”. L’actriu és dreta davant seu, i els dos somriuen quan es miren. El jersei vermell que porta l’Adrià es veu reflectit als llavis vermells de l’actriu, quan aquest diu les últimes paraules i se’n va.

Només queda una artista: Estíbaliz Espinosa, d’A Coruña. Cabell fosc com el carbó. Diadema. El públic no ho sap, però canta a la perfecció notes agudes, molt agudes. Espinosa parteix una poma pel mig. El soroll que fa al trencar-se ressona per la sala. L’olor de la fruita perfuma l’ambient. “La pomme / La pomme fatale”. S’aixeca i dóna una meitat de la fruita a l’actriu. Sota la cadira que ha deixat buida, hi ha una caixa blanca on s’hi pot llegir Tea Time. Però ara és l’hora de la poesia. Recita els seus versos enèrgics i plens de vitalitat, que fan riure al públic uns quants cops.

Introduint la fi

Abans de llegir l’últim poema, Espinosa situa als assistents: “El pintor corunyès Branda va construir, en marqueteria, dos guàrdies civils donant-se pel cul, a tot color, amb moviment. Em va demanar un text per a això”. El públic torna a riure, l’actriu i la poeta es miren amb mirada provocativa. Una crida, l’altre respon; la primera torna a cridar, la següent crida més fort. I així, amb un orgasme, amb un fort crit, el públic s’esvalota i les llums s’apaguen.

Quan es tornen a obrir les llums, poetessa i actriu s’estan abraçant. Ningú s’acomiada, no calen més paraules. El cicle poètic acaba amb energia. Surten tots a l’escenari i aplaudeixen. El públic s’aixeca, alguns feliciten els artistes, d’altres comenten l’espectacle o comencen a desfilar. Els versos ressonen dins el cap dels assistents mentre van marxant cap a casa, i això és el que aconsegueix Veus Paral·leles: que la poesia habiti la sala i les ments de qui assisteix a l’esdeveniment, parlin en la llengua que parlin. Tal com diu el vers de Susanna Lliberós: “Habita’m hui per si demà les hores escampen com la boira”.

Deixar unha resposta

introduce os teu datos ou preme nunha das iconas:

Logotipo de WordPress.com

Estás a comentar desde a túa conta de WordPress.com. Sair / Cambiar )

Twitter picture

Estás a comentar desde a túa conta de Twitter. Sair / Cambiar )

Facebook photo

Estás a comentar desde a túa conta de Facebook. Sair / Cambiar )

Google+ photo

Estás a comentar desde a túa conta de Google+. Sair / Cambiar )

Conectando a %s